Apiarium te agradece que, si tienes algún documento o fotografía sobre Biar que pueda interesar, nos lo envíes para publicarlo al e-mail: apiarium-bellezainterior@hotmail.es. Aparte de los documentos y fotos, este blog se engrandece también con los comentarios y opiniones que nos hacéis llegar.

8 oct. 2010

*A propòsit del Dia de la Comunitat Valenciana.



DE L'ORIGE DE LA NOSTRA LLENGUA

Autor: LEOPOLDO PENYARROJA TORREJÓN




La formació del valencià s'ha explicat a través de dos teories històriques: la teoria de la reconquista i la teoria autòctona. Segons la primera, el valencià es l'evolució de l'idioma català implantat pels repobladors quan a la conquista del segle XIII. Per a la segon, es l'evolució del parlar romànic valencià, derivat del llatí oriental d'Espanya i prolongat, amb distintes influències, fins als nostres dies.



No consta que la primera teoria haja produït altra investigació formal que la que es deduïx de les obres de Manuel Sanchis Guarner, entre 1949 i 1981. L'obra de Sanchis Guarner és, per tant, significativa, ja que representa no sols l'única interpretació vista des de la perspectiva catalana, sinó també el fracàs d'una explicació coherent a la formació històrica del valencià.

Dos contradiccions (1953-1956)
Necessitant una raó que justifi­cara el naiximent del valencià com a modalitat distinta de les parles catalanes, Sanchis Guarner, la va buscar primerament en el factor mossàrab. Al seu pareixer, una mínima i decadent població cristiana, permanent encara quan a la conquista del rei en Jaume, seria la causa his­tòrica de la diferenciació del valen­cià medieval. "El nucli mossàrab valencià -diu l'autor- malgrat el seu esmorteïment, conservaria el parlar romànic local... fins a la seua reintegració en els estats cristians de Jaume I i havia de contribuir activament per a la transformació de l'idioma català importat del nort pels reconquistadors" (VII Congrés Int. de Llingüística Romànica, 1953).



La proposta d'una mossarabia minoritària que, conservant una par­la romànica fòssil i distinta del va­lencià, transformara, aixina i tot, l'idioma català en el valencià general, era llingüisticament increïble. Però resultava l´única eixida possible davant del desconcert que ell mateix sentia en comprovar que la proporció de les cases entregades als conquistadors arribats en el segle XIII a la ciutat de València no concordava en absolut amb les característiques del valencià medieval i modern. En efecte, de ser correcta l'hipòtesi de la repoblació catala­na, i prenent en consideració les xifres que va recontar F. Llorente a par­tir del "Llibre del Repartiment" (630 cases per a catalans orientals i 388 per a occidentals), els valencians no deviem haver parlat va­lencià, sino una continuació del català oriental.



No convençut, per tant, per sa propia teoria d'una mossaràbia decadent i, a l'hora, definidora del va­lencià, Sanchis Guarner, va haver de "substituir-la” per una nova hipòtesi, difosa de fet en 1956 (“Factores his­tóricos de los dialectos catalanes”). D'acort amb esta nova postura, el va­lencià sería un català transformat, no ja pel parlar mossàrab local de València, que ara considerava desaparegut, sinó per la llengua àrab dels musulmans del Regne, que haurien perpetuat (ignorem de qui­na manera) els antics costums expressius prerromans.

Un buit teòric
I què hi ha a partir d'ací? Absolutament res. Les reedicions de "La llengua dels valencians" (1960 i ss.) reprenen la contradic­tòria hipòtesi de 1953, mentres que “l'Aproximació a la història de la llengua catalana" (1980) va re­nunciar definitivament a formular qualsevol interpretació.



Però tal renúncia era un fracàs esperable. Els estudis de geografía foral i de demografia histórica eren cada volta més clars, i no en la línia de la tesi catalanista. Gual Camarena (1947-48) va provar la falta de relació entre els furs atorgats i les llengües parlades en les poblacions del Regne a que s'atorgaven. L. Piles va mostrar la nula immigració catalana en el s. XV per migjà del "Llibres d'Aveïnaments".



I, sobre tot, la demografia dels repobladors de València-ciutat en el segle XIII, actualitzada per Amparo Cabanes, no deixava dubtes: llengua i repoblació no guardaven cap relació en la València del segle XIII.



Sobre la base del recompte de A. Cabanes, i des d'un criteri llingüistic, vaig oferir en 1978 un anàlisi, encara no contradit, del que resulten cifres més que significatives: 524 cases entregades a repobladors de llengua aragone­sa; 183 a repobladors de dialecte català occidental; 309 a repobla­dors de dialecte català oriental; 67 a repobladors de llengua occitana; i 1.200 cases a musulmans valencians (musulmans que, a l'igual que els cristians de la minoría mossàrab, havien de ser en certa mida bilingües o monolingües de parla romànica).

I una conclusió
La conclusió és clara: el 16,8 % d'una minoria repobladora no podia impondre, en tal situació, el seu dialecte català occidental. I esta tendència es confirma, de forma coincident, en les comarques i po­blacions més populoses del Reg­ne, com ara Xàtiva, on es detecta quasi un 60 % de repobladors de parla aragonesa i castellana front a un insignificant 14 % de parla ca­talana occidental. I com que estes són les úniques dades històriques comprovables, la Filologia científica no es pot desentendre d'elles. Es dir: hui per hui, la teoria que interpreta el valencià com el producte d'una repoblaciò catala­na no és històricament demostra­ble.


És una opinió, no un coneiximent científic.